Fa dos anys, quan parlàvem d’intel·ligència artificial, gairebé tota la conversa pública girava al voltant d’una mateixa pregunta: quines feines acabaran desapareixent? Era una reacció bastant natural, i probablement inevitable, perquè cada vegada que arriba una tecnologia nova tendim a imaginar substitucions directes entre humans i màquines, com si la història sempre avancés d’aquesta manera tan lineal. Però mentre continuem discutint si la IA reemplaçarà programadors, dissenyadors o administratius, hi ha una transformació molt més silenciosa que ja ha començat i que potser és encara més profunda: la IA està començant a substituir software tradicional abans que persones.
I això canvia completament la naturalesa de la revolució que tenim al davant.
Els moviments d’aquesta setmana ho expliquen bastant bé. OpenAI porta Codex al mòbil perquè funcioni com un assistent persistent de desenvolupament que acompanya el programador més enllà de l’IDE. Anthropic presenta agents financers capaços de preparar recerca de mercat, generar valoracions preliminars i resumir documentació empresarial gairebé sense intervenció humana. Adobe converteix Firefly en una capa conversacional que pot executar tasques creatives entre diferents aplicacions sense obligar l’usuari a navegar manualment per interfícies complexes. A primera vista semblen productes diferents orientats a sectors diferents, però en realitat comparteixen una mateixa idea de fons: deixar de treballar amb eines per començar a treballar amb intencions.
I aquesta diferència és molt més gran del que sembla.
Durant dècades, la relació entre humans i software ha funcionat sota una mateixa lògica. Les persones havíem d’aprendre a parlar l’idioma de les màquines, adaptant-nos a menús, formularis, workflows, estructures rígides i interfícies que exigien seguir passos molt específics per aconseguir qualsevol resultat. El software era, en essència, una eina passiva que necessitava instruccions detallades per funcionar correctament. La feina digital moderna consistia sovint a traduir una idea humana en una seqüència mecànica d’accions comprensibles per l’aplicació.
Ara això està començant a trencar-se.
Els agents IA introdueixen una nova capa d’abstracció perquè ja no necessiten entendre només ordres concretes, sinó objectius. La diferència entre dir “obre Excel i crea una taula amb aquestes dades” i dir “prepara’m una previsió de vendes pel pròxim trimestre comparant-la amb l’any passat” sembla subtil, però tecnològicament i culturalment és enorme. En el segon cas, la màquina ja no està executant passos específics, sinó interpretant intencions, connectant eines, reorganitzant informació i decidint com arribar al resultat final.
No és només automatització. És un canvi de paradigma en la manera com interactuem amb la tecnologia.
I, de fet, la història de la informàtica sempre ha avançat precisament en aquesta direcció: eliminant capes de complexitat. Primer vam haver d’escriure directament en llenguatge màquina. Després van arribar llenguatges més humans. Més tard les interfícies gràfiques van substituir línies de comandament. Els smartphones van simplificar encara més la relació amb les aplicacions. I ara estem entrant en una fase on potser ni tan sols necessitarem veure gran part del software tradicional perquè la interfície principal serà conversacional i agentic.
Potser moltes aplicacions no desapareixeran realment, però sí que deixaran de ser visibles.
Continuaran existint sota la superfície, executant processos i gestionant dades, però l’usuari ja no interactuarà amb elles directament. La relació serà amb un agent capaç de coordinar totes aquestes eines invisibles en segon pla. I això obliga a replantejar moltes coses que durant anys hem donat per inevitables dins el món digital.
Perquè si ho pensem fredament, gran part del software corporatiu actual existeix simplement perquè les màquines encara no entenien prou bé el llenguatge natural. Potser un CRM no havia de tenir cinquanta pantalles diferents plenes de camps absurds. Potser molts ERP no haurien d’haver acabat semblant la cabina d’un avió comercial. Potser durant trenta anys hem estat adaptant humans a les limitacions de les interfícies, i no al revés.
Ara, per primera vegada, sembla que les interfícies comencen a adaptar-se als humans.
I això explica també per què totes les grans tecnològiques estan obsessionades amb els agents. OpenAI ho intenta amb ChatGPT i Codex, Google amb Gemini integrat a Android, Microsoft amb Copilot dins Office i Windows, Anthropic amb agents verticals especialitzats i Adobe dins eines creatives. Tothom veu el mateix horitzó: convertir-se en la capa operativa que connecta usuaris, dades i software existent.
La batalla ja no és només tenir el model més intel·ligent, sinó controlar la interfície universal entre humans i sistemes digitals.
I aquí apareix una paradoxa bastant fascinant. Durant anys vam imaginar que la IA substituiria sobretot feines creatives o intel·lectuals complexes. Però, de moment, sembla molt més efectiva eliminant burocràcia digital, processos repetitius i fricció administrativa. La IA redacta informes, resumeix reunions, prepara presentacions, omple formularis, reorganitza informació i connecta eines que abans obligaven persones a fer de pont manual constantment.
En el fons, està automatitzant moltes de les parts del treball digital que ningú trobava especialment inspiradores.
Això no significa que no hi hagi riscos. Quan els agents comencen a executar processos sencers, la transparència es complica i les dependències tecnològiques augmenten enormement. El software tradicional tenia una virtut important: obligava a veure els passos i entendre què estava passant. Els agents, en canvi, amaguen complexitat sota una capa conversacional molt més còmoda. I això funciona perfectament… Fins que alguna cosa falla i ningú entén exactament què ha passat ni per què.
Tot i així, la direcció sembla bastant clara. Ens acostem a un món on treballar amb tecnologia serà menys operar eines i més delegar objectius. Menys navegar software i més conversar amb sistemes capaços d’executar processos complets per nosaltres.
I probablement aquest serà el canvi més profund de tots.
No el moment en què la IA comenci a substituir persones massivament, sinó el moment en què deixem de pensar en el software com una cosa que hem d’aprendre a utilitzar manualment.