Hi ha moments en la història tecnològica en què una suma de notícies aparentment disperses forma, de sobte, una sola imatge. La setmana pasada és un d’aquests moments.
En quinze dies, OpenAI ha llançat Frontier, Anthropic ha obert Cowork a sectors professionals, Alibaba ha publicat Qwen3.5 i Zhipu ha tret GLM-5. Quatre actors, quatre apostes agèntiques. Totes en la mateixa quinzena. No és casualitat, es veu clarament que la carrera de la IA ja no va de models, sinó d’agents.
Fins fa poc, la IA era un interlocutor brillant. Li preguntaves coses i et responia. Llavors tornaves a la feina i ho remateves tu. Usabem la IA com un lloc on anar a buscar informació. Però ara tenim a l’agent de IA, que és una cosa ben diferent. L’agent no espera que li preguntis: planifica, accedeix a sistemes externs, executa tasques i torna amb el resultat. És el company de feina.
El “sistema operatiu” que vol ser OpenAI
OpenAI ha presentat Frontier com la seva aposta per convertir-se en el “sistema operatiu de l’empresa”: una plataforma unificada per construir agents capaços de navegar per aplicacions de negoci, executar fluxos de treball i prendre decisions. És l’equivalent a dir que volen ser la capa de software per sota de tot el que fan les organitzacions.
El discurs que van donant és seductor. Posen exemples sobre un gran fabricant ha reduït el treball d’optimització de producció de sis setmanes a un dia o una empresa d’inversió global ha alliberat el 90% del temps dels seus comercials gràcies a agents que gestionen el procés de vendes de cap a cap.
Aquestes xifres, facilitades pel mateix OpenAI, s’han de llegir amb prudència (cap empresa presenta els seus casos d’ús menys reeixits en una nota de premsa), però apunten a una direcció real: hi ha guanys d’eficiència documentats i els primers clients inclouen noms com Uber, HP, Intuit o State Farm.
El que Frontier planteja, en el fons, és una pregunta incòmoda per a tot l’ecosistema de programari empresarial: si un agent pot executar un flux de vendes complet sense que cap humà obri el Salesforce, per què pagar llicències per seient? Inversors en grans proveïdors de programari com Salesforce, ServiceNow, Workday i SAP ja han manifestat el seu neguit: el risc no és que la IA millori les eines existents, sinó que les torni innecessàries.
El protocol que ningú vol controlar
Mentrestant, a la “sala de màquines”, la que ningú veu però que ho aguanta tot, passa alguna cosa igualment important. Anthropic ha donat el Protocol de Context de Model (MCP: estàndard obert que permet als agents connectar-se amb eines i dades externes) a la Fundació Agentic AI, un fons dins la Linux Foundation, cofundada per Anthropic, Block i OpenAI, amb el suport de Google, Microsoft, AWS, Cloudflare i Bloomberg.
Que rivals directes posin en comú la infraestructura bàsica dels agents és, per dir-ho sense eufemismes, inèdit. Recorda el moment en què les grans empreses tecnològiques van col·laborar en estàndards web com HTTP o en protocols de bases de dades. Quan una indústria arriba a un acord sobre la canonada, vol dir que la competència es desplaça a la capa superior: qui controla l’experiència, el model de negoci, la governança.
Igual que HTTP es va convertir en el protocol universal de la web i SQL en l’estàndard de les bases de dades, MCP s’està posicionant per ser el protocol universal per a la connectivitat d’IA amb les dades empresarials. La metàfora del “USB-C de la IA” és inexacta en els detalls tècnics, però encerta en l’intuïció: qui construeix la presa de corrent universal no guanya necessàriament la guerra, però s’assegura que tots els dispositius del món depenguin d’ella.
La carrera que ja no és pels models
Hi ha una trampa narrativa fàcil en tot plegat. Durant tres anys, la conversa pública sobre IA ha girat compulsivament al voltant dels models: qui en té el més gran, el més barat, el més ràpid. GPT-5 contra Gemini contra Claude. Paràmetres, benchmarks, preus per token. Una mena de Fórmula 1 permanent on cada setmana hi havia un guanyador diferent.
Els agents trenquen aquesta lògica. Per a OpenAI, el que frena les empreses ja no és la intel·ligència del model sinó com es construeixen i gestionen els agents dins de les organitzacions. Es a dir, tenir el millor model ja no és suficient si no pots desplegar-lo de manera fiable en producció, integrat amb els sistemes existents, amb identitat pròpia, permisos definits i traçabilitat de les seves accions.
Això explica per què, en la mateixa setmana, Alibaba i Zhipu (que competeixen ferotgement en benchmarks cada setmana) han prioritzat capacitats agèntiques sobre rendiment pur als seus models. Qwen3.5 i GLM-5 no es venen com “els models més potents” sinó com “els agents més capaços de planificar i executar”.
El risc que ningú vol parlar en veu alta
Però tota transformació estructural té un costat que les notes de premsa obvien. Si els agents executen tasques autònomament ,accedint a CRMs, bases de dades, correu electrònic, documents legals, la superfície d’error s’expandeix de manera exponencial. Un agent que s’equivoca no envia un missatge incorrecte: pot executar una transferència, modificar un contracte o actualitzar un registre de client a escala.
Empreses com Wayfound alerten que les organitzacions no estan preparades per comprometre’s amb sistemes centralitzats d’agents perquè les estratègies d’IA evolucionen massa ràpid. “No estem preparats per comprometre’ns del tot”, resumia la seva directora executiva. És una declaració honesta en un moment en què la pressió competitiva empeny exactament en la direcció contrària.
La governança és, en aquest context, la paraula que més es repeteix i la que menys s’explica. OpenAI diu que Frontier inclou “identitat, permisos i guardes” per a cada agent. Anthropic parla de supervisió i traçabilitat. Tots els actors fan el mateix: prometen control sense demostrar-lo en condicions adverses. És el repte epistemològic del moment: com verifiques que un agent ha actuat correctament si la seva cadena de raonament és opaca per disseny?
Les preguntes que sorgeixen ara
L’era dels agents ja ha começat. Això no és una predicció, és el resum del que portem de febrer de 2026.
La pregunta que ningú respon encara és qui assumirà la responsabilitat quan un agent s’equivoqui en una decisió de negoci rellevant. ¿L’empresa que el va desplegar? ¿El proveïdor del model? ¿La plataforma d’orquestració? ¿El protocol obert que va fer possible la connexió?
La historia del software empresarial és, en gran part, la história de qui controla la capa que s’imposa com a estàndard. HTTP, SQL, Kubernetes. Ara sembla que toca MCP i les plataformes agèntiques. Però hi ha una diferència important respecte als cicles anteriors: mai les capes d’infraestructura havien tingut capacitat d’acció autònoma. I si l’agent és el nou empleat, algú haurà d’escriure el contracte.