Durant un temps, la intel·ligència artificial ha estat això: il·lusió. Sorpresa. Aquella sensació gairebé infantil de veure una cosa nova i pensar “uau, això ho canviarà tot”. El 2026, però, no anirà d’això. Anirà de conseqüències. De decisions. De responsabilitats.
Si haguéssim de resumir l’evolució recent, podríem dir que el 2024 va ser l’any del descobriment, el 2025 el de l’adopció accelerada, i el 2026 apunta a ser l’any en què la IA deixa de ser una promesa per convertir-se en una infraestructura. I com passa sempre amb les infraestructures, quan funcionen bé gairebé no les veus… però condicionen tot el que construeixes a sobre.
No hi haurà un moment “wow” clar. No hi haurà un gran anunci que ho canviï tot d’un dia per l’altre. El canvi serà més incòmode que espectacular.
Els agents, per exemple. Fa no tant en parlàvem com d’una idea de futur, gairebé com una demo de conferència. El 2026 començarem a conviure-hi de debò. No amb agents màgics que ho fan tot, sinó amb peces especialitzades que fan una feina concreta i la fan sense parar. Agents que preparen informes, que executen processos, que mantenen dades al dia mentre ningú mira.
El problema no serà tècnic. Serà organitzatiu. Quan un agent fa una decisió dolenta, qui n’és responsable? Qui revisa? Qui posa els límits? El 2026 no ens preguntarem si els agents funcionen, sinó com conviure-hi sense perdre el control del sistema.
També veurem com el focus es desplaça definitivament del model al sistema. Durant anys hem comparat IA com qui compara cotxes: més potència, més velocitat, millors benchmarks. Però això començarà a importar menys. El que marcarà la diferència serà com s’integra la IA amb dades reals, permisos, fluxos de treball i persones.
La IA deixarà de ser el centre del relat i passarà a ser una peça més dins d’arquitectures híbrides. Menys glamour, més utilitat. Menys “model revolucionari” i més producte que funciona cada dia sense fer soroll.
I amb això arribarà una petita decepció col·lectiva: el copilot per a tot no existeix. O, com a mínim, no és útil. El 2026 entendrem que no totes les tasques necessiten assistència constant, ni tots els rols el mateix tipus d’IA. Veurem menys xats oberts esperant miracles i més funcionalitats petites, molt concretes, gairebé invisibles.
La millor IA serà la que molesta poc.
La regulació, mentrestant, deixarà de ser un debat abstracte i passarà a ser una realitat operativa. Menys titulars i més paperassa. Auditories, traçabilitat, responsabilitats clares. Especialment a Europa, la IA començarà a pesar en el dia a dia de les empreses. I això també canviarà el to del discurs: menys entusiasme naïf, més pragmatisme.
Potser fins i tot apareixerà una certa fatiga. No perquè la IA no funcioni, sinó perquè ja no sorprèn. I això, encara que sembli contradictori, és una bona notícia. Quan una tecnologia deixa de fascinar, comença a ser útil de veritat.
Però el canvi més important del 2026 no serà tecnològic. Serà cultural. Vindrà de com decidim utilitzar la IA. De quan deleguem i quan no. De si la fem servir per pensar millor o simplement per pensar menys. De si ens ajuda a prendre decisions o ens acostuma a no prendre’n.
El 2026 no serà l’any de la gran sorpresa. Serà l’any en què la IA començarà a tenir pes. I quan una tecnologia pesa, ja no és una joguina. És una responsabilitat. I això és, probablement, el senyal més clar que ha deixat de ser futur per convertir-se en context.