Cada any, quan arriba Nadal, repetim el ritual. El Tió és al menjador, amb la manta posada, els nens i nenes amb els bastons i els adults fent veure que no saben exactament què passarà. Cantem, piquem i, aixequem la manta amb il·lusió per veure que ens ha cagat el Tió.
Amb la intel·ligència artificial ens està passant una cosa molt semblant. Portem tot l’any picant el Tió de la IA amb bastons de hype, promeses inflades i demos espectaculars. “cagarà productivitat”, “cagarà creativitat”, “cagarà una nova revolució”. I sí, alguna cosa ha cagat, però potser no era exactament el que volíem.
Aquest Nadal, en lloc de preguntar-nos què pot fer la IA, potser tocaria preguntar-nos què ens hauria de cagar. I, sobretot, què no.
Menys sorpreses brillants, més coses que funcionin
El primer que li hauríem de demanar al Tió de la IA és una cosa poc atractiva: fiabilitat. No volem més focs artificials. No volem un altre model que escrigui poesia millor que els humans però s’inventi dades quan li demanes un informe.
Portem mesos veient com la cursa per ser “el més intel·ligent” ha anat molt per davant de la cursa per ser “el més fiable”. Models que raonen, que pensen en veu alta, que prometen entendre el món… Però que encara fallen en tasques bàsiques quan surten del demo controlat.
Aquest Nadal, el regal seria una IA que faci menys coses, però les faci bé. Que sàpiga dir “no ho sé”. Que no improvisi quan està insegura. Que sigui una eina, no un il·lusionista.
Explicar-se millor: el regal invisible però imprescindible
Un altre regal que el Tió podria deixar sota la manta és la capacitat d’explicar-se. No parlo de mostrar el “raonament intern” com si fos un espectacle, sinó de donar context, límits i traçabilitat.
En empreses, administracions i equips professionals, el gran fre de la IA no és la capacitat, sinó la confiança. I la confiança no ve de models més grans, sinó de sistemes que permetin entendre per què una resposta és la que és, d’on surt una recomanació i quines dades hi ha al darrere.
Aquest Nadal, el Tió ens podria cagar una IA menys opaca. No perquè sigui transparent del tot (això és un mite) sinó perquè sigui auditable, explicable i governable. Menys “confia en mi” i més “això ho he fet així per aquest motiu”.
Menys hype per a developers, més valor per a la gent normal
Si el Tió fos sincer, potser també ens deixaria un regal incòmode: menys productes pensats només per a insiders. El món de la IA està ple d’eines espectaculars… per a qui té temps, context i capacitat tècnica per integrar-les.
Mentrestant, la majoria de pimes, professionals i equips petits segueixen preguntant-se com aplicar tot això sense convertir-se en una startup de Silicon Valley. No necessiten agents autònoms amb cinc capes d’orquestració. Necessiten solucions simples que els estalviïn feina real demà al matí.
El Tió de la IA hauria de cagar menys promeses de futur i més utilitat immediata. Menys frameworks i més productes acabats. Menys “beta eterna” i més “això funciona avui”.
IA que ens ajudi a decidir millor, no a decidir menys
Un altre regal clau seria una IA que no ens infantilitzés. Cada cop veiem més sistemes que no només suggereixen, sinó que decideixen. Que no només ajuden, sinó que substitueixen el criteri humà sense preguntar gaire.
La bona IA no és la que decideix per tu, sinó la que t’ajuda a decidir millor. La que amplia el teu camp de visió, no la que el redueix a una única resposta “òptima”. La que et fa més responsable, no més passiu.
Aquest Nadal, el Tió ens podria cagar eines que potenciïn el pensament crític en lloc d’anestesiar-lo. IA com a suport cognitiu, no com a crossa permanent.
Menys pressa, més límits
I aquí ve el regal menys popular de tots: límits. El sector de la IA ha viscut aquest any amb una dinamica de “més ràpid, més gran, més fort”, com si frenar fos sinònim de quedar-se enrere.
Però potser el Tió ens hauria de cagar una mica de pausa. Més criteri a l’hora de desplegar. Més responsabilitat sobre quan no cal usar IA. Més consciència que no tot procés necessita ser automatitzat.
Posar límits no és anar contra el progrés. És assegurar-se que el progrés no ens passa per sobre.
El millor regal: una relació més adulta amb la IA
Al final, el que ens hauria de cagar el Tió no és cap model nou ni cap feature brillant. És una relació més madura amb la intel·ligència artificial.
Una relació que comporti menys fe cega i més criteri, menys por irracional i més responsabilitat. I des del punt de vista mediàtic, menys discursos messiànics i més preguntes incòmodes, per avançar cal qüestionar.
Com amb el Tió de veritat, tots sabem que darrere la màgia hi ha algú que ha decidit què hi havia dins. Amb la IA passa el mateix. No és un ésser màgic que ens caga el futur perquè sí. És el resultat de decisions humanes, interessos econòmics i prioritats polítiques, però això no vol dir que no puguem fer res per canviar-les!