Quan el codi ja no és el punt de partida
Hi va haver un temps en què programar volia dir dominar una sintaxi. Recordar paraules clau, entendre com funcionava un bucle, saber per què aquell if fallava. El valor estava en el detall, en la precisió, en saber parlar-li a la màquina en el seu idioma.
Avui, aquest pacte silenciós està canviant. Amb eines com Cursor o Codex, la programació ja no comença amb una línia de codi, sinó amb una frase. “Vull que aquesta aplicació faci això.” “Refactoritza aquest mòdul.” “Afegeix tests i valida errors.” El llenguatge natural s’ha convertit en la nova interfície.
I això no és només una qüestió de velocitat. És un canvi profund en la manera com pensem el software.
De fragments a sistemes sencers
Durant els darrers mesos hem vist com aquestes eines deixaven de generar fragments aïllats per passar a construir projectes sencers. Arxius, estructures, dependències, tests. Tot. El que abans requeria hores, o dies, de feina, ara es resol en minuts.
No és estrany que Cursor hagi crescut tan ràpid ni que Codex torni a ocupar un lloc central en l’estratègia d’OpenAI. El que està en joc no és una feature, és un canvi de rol.
Programar com a diàleg
Quan programes conversant amb una IA, ja no ets tant un executor com un director. No escrius cada instrucció; marques una direcció, ajustes, corregeixes. La IA proposa, tu decideixes si allò té sentit.
Programar esdevé una mena de diàleg continu, més proper a editar que a construir des de zero.
Qui entén realment el sistema?
A primera vista, tot són avantatges. Menys fricció amb la sintaxi. Més focus en el problema real. Però aquí apareix una pregunta incòmoda: quan el codi el fa majoritàriament una IA, qui entén realment el sistema?
En projectes petits, això pot semblar irrellevant. Però en sistemes vius, que evolucionen durant anys, cal una comprensió profunda. El risc no és tant que la IA generi codi incorrecte, que sovint és sorprenentment bo, sinó que acceptem solucions que funcionen sense entendre-les del tot.
I quan alguna cosa falla, quan apareix un error subtil o un problema de seguretat, descobrir-ne l’origen pot ser més difícil que mai i requereix molt més temps en enginyeria inversa.
Del constructor a l’editor de criteri
Aquí és on el rol del desenvolupador canvia de debò. Deixa de ser principalment un constructor manual i es converteix en un editor de criteri. Algú que ha de saber què demanar, com validar-ho i quan dir “això no està bé”, encara que sembli correcte.
El valor ja no està tant en saber escriure codi, sinó en saber jutjar-lo.
Perfils nous, tensions noves
Això pot elevar la professió. Menys obsessió per detalls mecànics, més focus en arquitectura, decisions de disseny, compromisos i context de negoci. Però també exigeix una maduresa diferent.
La IA no ens estalvia entendre els sistemes; ens obliga a entendre’ls millor, encara que d’una altra manera.
Probablement veurem menys especialistes tancats en un sol llenguatge i més perfils híbrids: gent capaç de combinar visió tècnica, capacitat de comunicació i criteri arquitectònic. I, alhora, una nova fractura: qui sap dialogar amb la IA i validar-la avançarà molt ràpid; qui no, quedarà enrere.
El repte real no és tècnic
Per a startups i equips petits, això és una oportunitat enorme. Amb pocs recursos poden construir coses que abans eren impensables. Per a grans organitzacions, en canvi, és un repte de governança: com garantir qualitat, comprensió i responsabilitat en un entorn on gran part del codi no l’ha escrit directament ningú de l’equip.
El vibe-coding no és una moda passatgera. És el símptoma que programar ja no consisteix només a escriure instruccions, sinó a orquestrar intencions.
Quan l’error ja no és només tècnic
El codi continua sent important, però ja no és l’únic llenguatge rellevant. La pregunta no és si aquest canvi ens agrada o no. La pregunta és si sabrem adaptar-nos sense perdre allò essencial: el criteri, la comprensió i la responsabilitat sobre el que posem en producció.
Perquè quan el software el genera una IA, l’error ja no és només tècnic. És, sobretot, humà.