Fa uns dies, un amic em va enviar un article que em va fer pensar en una idea incòmoda: el gran debat sobre la IA no va realment sobre la tecnologia, sinó sobre nosaltres mateixos.
Durant els últims anys hem convertit la IA en una mena de pantalla gegant on projectem totes les nostres pors i expectatives. Hi ha qui hi veu el final del treball tal com el coneixem, altres hi veuen una revolució de productivitat sense precedents. Alguns imaginen un futur d’abundància i creativitat augmentada o d’altres, directament, una amenaça existencial.
Tot això té certa lògica, i és normal que surtin aquestes idees i preocupacions, però l’article em va fer pensar en un altre angle.
Quan una empresa substitueix persones per automatització, el problema no és només la IA, és el model econòmic que premia l’eficiència immediata per sobre de qualsevol altra cosa. Quan les xarxes s’omplen de contingut generat artificialment, potser la qüestió no és únicament que ara sigui més fàcil produir-lo, sinó que ja vivíem en un ecosistema que premiava la quantitat, la velocitat i la viralitat per sobre del criteri o la qualitat.
La IA no ha inventat aquestes dinàmiques. En molts casos, simplement les accelera. La tecnologia està actuant com un mirall enorme que ens retorna amplificades moltes de les prioritats que ja teníem com a societat.
Fa temps que el món tecnològic confon rapidesa amb progrés. Fa temps que moltes empreses valoren més l’optimització que el sentit. Fa temps que convertim persones en mètriques, creativitat en rendiment i atenció en negoci.
La IA no ha creat això, però sí que està portant aquestes lògiques fins a les seves conseqüències extremes.
Quan parlem sobre IA, parlem constantment del que els sistemes podran fer, però molt menys del que nosaltres deixarem de fer. Deleguem memòria, redacció, síntesi, decisions petites, exploració creativa o fins i tot converses personals. I evidentment això té avantatges enormes. Jo mateix utilitzo eines d’IA pràcticament cada dia i em semblen extraordinàries, però també noto una altra cosa més subtil: la temptació constant de deixar que la velocitat substitueixi la reflexió o el pensament crític.
La IA sempre té una resposta immediata. I precisament per això, de vegades, costa recordar el valor de les preguntes lentes.
Potser el risc no és que les màquines acabin pensant com nosaltres, sino que nosaltres acabem pensant com els sistemes que hem construït: optimitzant-ho tot, simplificant-ho tot, buscant respostes instantànies per a problemes que necessiten temps, contradiccions i matisos.
Hi ha una frase que es repeteix sovint en el món tecnològic: som les eines que utilitzem. I segurament hi ha part de veritat. Cada tecnologia acaba modelant una mica la manera com treballem, ens relacionem i pensem.
La impremta va transformar la manera de transferir coneixement, Internet va transformar la manera de buscar informació, els smartphones van transformar la nostra forma de comunicar-nos, i la IA probablement transformarà la nostra relació amb el coneixement i amb la creativitat, però com ho farà?
Una eina no és mai neutral del tot, sinó que afavoreix determinades conductes i en dificulta unes altres. Les xarxes socials afavoreixen la immediatesa. Els algoritmes afavoreixen allò que genera reacció. I la IA, almenys de moment, afavoreix sobretot la velocitat i la síntesi.
Tot això és increïblement útil, però també em pregunto si serem capaços de preservar espais on les coses continuïn sent lentes, imperfectes i humanes, espais on pensar sense optimitzar, on escriure sense automatitzar, on conversar o llegir sense resumir.
Perquè al final sospito que la qüestió important no és si la IA serà més intel·ligent que nosaltres.
Per tant, potser el gran debat de la IA no va sobre tecnologia, sino sobre quin tipus de persones volem continuar sent en un món on gairebé tot podrà automatitzar-se.
Fonts i inspiració: article de reflexió publicat a Big Think – The Long Game.